La conversa entesa com a generadora de coneixement

Abstract

Actualment, la conversa pren un paper secundari en les pràctiques educatives de les escoles, en lloc de ser l’eix central de tota intervenció, ja que és utilitzada, tal com exposa Portillo (1992), per omplir aquelles estones “mortes” i/o per donar a tothom l’oportunitat de parlar, però sense el propòsit de construir un aprenentatge comú. Per això, en aquest estudi s’ha volgut determinar i comparar en dues escoles, concretament en l’Escola Serralavella i en l’Escola Sant Josep, si les converses s’aproximen a generar aprenentatge i el rol que prenen les docents i els infants. Per fer-ho, s’ha utilitzat una metodologia quantitativa fonamentada en l’observació de “participació passiva” de tres converses a les aules de cinc anys de cada centre, i a continuació se n’han identificat i analitzat, mitjançant un diari de camp i les transcripcions, els indicadors que poden afavorir aquesta conversa. S’ha demostrat que una conversa genera aprenentatge quan es tenen en compte els ritmes dels infants, el contingut és del seu interès, l’espai permet mantenir un bon contacte ocular entre tots els participants, les converses no són unidireccionals i les interaccions estan relacionades. Però sobretot quan els infants tenen un paper actiu i la mestra formula bones preguntes, té en compte les emocions que es viuen, intenta que s’estableixin relacions amb altres pràctiques i dóna valor a la conversa. Així es valida la hipòtesi que perquè una conversa generi coneixement, ha de permetre canviar les maneres de pensar dels infants, com en l’Escola Serralavella.